Als anys vuitanta i noranta la presència de cançons en català a la ràdio, la televisió o en viu és insignificant. De la inqüestionable anomalia, que em consta que mai no ha estat analitzada, emana part de la següent convicció.

Retrocedim uns pocs anys fins a la dècada dels setanta, cim de la cançó compromesa, terme que prefereixo al de “cançó protesta”. Qui no recorda la influència i la funció catalitzadora d'aquells cantautors sobre les masses, tot recollint el clam del poble contra la dictadura, per la recuperació de la democràcia i la justícia social? Són les veus, les cançons, el reclam que congrega masses al voltant dels mítings de diferents opcions polítiques, formacions que aspiren a representar la voluntat del poble encapçalades per líders en aquell temps desconeguts.

La indigna maniobra, exemplarment “democràtica”, afecta igualment cantautors d'arreu de l'Estat espanyol. I s'estén també a la resta de la cultura compromesa, representada per poetes, escriptors i dramaturgs.

A Catalunya, per justificar la sobtada desaparició dels nostres artistes dels mitjans i els escenaris públics, s'argüeix, sense aportar cap prova al respecte, que no hi ha suficient música de qualitat en català i que quan aquesta s'emet baixen les audiències.

També s'afirma que els artistes han passat de moda, que la gent s'ha cansat dels seus romanços. Un dels grans emblemes de la Nova Cançó, Lluís Llach, desmenteix “el relat”. Protagonitza un concert tan multitudinari com revelador. El 6 de juliol de l'any 1985 més de cent mil persones omplen a vessar el Camp Nou per retrobar-se amb el cantautor.

Dos anys després, el 1987, davant la continuada discriminació, promovem l'Associació de Cantants i Intèrprets Professionals en Llengua Catalana (ACIC). Constituïda oficialment el 1988, el seu objectiu és aplegar els cantants i grups de tota l'àrea lingüística catalana, defensar-ne els drets i denunciar la marginació a què un govern “nacionalista” sotmet la parla que tant diu protegir.

Cap dels responsables de la televisió i la ràdio públiques de la Generalitat no és capaç de justificar ni esmenar l'incompliment de la Llei de creació de la CCRTV, que les obliga a “la promoció i defensa de la cultura catalana”. No ens deixen cap altra sortida que un seguit d'accions bel·ligerants culminades amb la que aconsegueix trencar la mordassa: la tancada.

Encara que els mossos d'esquadra ens envolten i aïllen de l'exterior, per les ràdios de piles sabem que el ressò mediàtic és notable. És el pretès torpede a la línia de flotació d'un govern teòricament «nacionalista», que el deixa en evidència davant el seu electorat.

Tres dies després marxem amb la promesa, per part d'un executiu obligat a reaccionar, d'iniciar converses per establir mesures favorables a la presència de la música en català. L'acord que després es materialitza entre l'ACIC, el Departament de Cultura i la CCRTV recull un seguit de compromisos essencials.

Entre ells, la creació d’un estament de promoció de la música en viu, la d’un auditori i d’un circuit de música, la producció de videoclips, l’increment de cançons a la ràdio i televisió públiques, la realització de programes especialitzats... També l’impuls d’un magazine musical dedicat a la promoció de nous valors i d’un altre dedicat als cantautors. Cal destacar la posada en marxa, quatre mesos després de la tancada, del Mercat de Música Viva de Vic. I només tres mesos més tard la de Ressons, que, a banda d’organitzar un circuit de música (primer al Teatre Regina i després a L’Espai), presenta grans figures del panorama català al Palau Sant Jordi. Amb tot, globalment, segueix la discriminació dels cantautors respecte a altres gèneres.

El ressò de la tancada porta l'Ajuntament de Sant Boi de Llobregat a posar-se a la nostra disposició. Plegats, ideem el festival Altaveu, que recupera per a la seva primera edició un dels grans proscrits de la Cançó, l'enyorat Ovidi Montllor.

El govern de CiU, qüestionat, adapta gran part d'aquells acords al model madrileny (movida i Radio 3), que potencia el rock i el pop, amb un discurs a priori menys «perillós» per als seus interessos.

Per deixar clar el suport a la música en català, el 1991 el Departament de Cultura, a través de Ressons i TV3, desplega una maquinària tan inèdita com majúscula: promou i organitza el memorable i històric concert del Palau Sant Jordi, punta de llança del nou rock autòcton

Però la llavor plantada per l'ACIC, conreada a l'inici per una trentena de cantants i que arriba a aglutinar més de 220 associats, segueix fent més tolerable la llarga travessa pel desert de la cançó d'autor i d'altres gèneres fins més enllà del 2006, any de la nostra dissolució.

Impulsem una campanya que recull 86.000 signatures d'adhesió, entre les quals també n'hi ha nombroses de foranes, com les de Georges Moustaki, Jack Lang, Joaquín Sabina, Peter Gabriel o Silvio Rodríguez.

Des del Parlament de Catalunya defensem l'emissió d'un 25 % de música d'expressió catalana. Encara que no resulta senzill, finalment la iniciativa s'aprova i s'incorpora a la Llei de política lingüística de 1998, encara vigent.

Els guanys obtinguts en aquest llarg i apassionant trajecte no haurien estat possibles sense la generositat, l'empatia, el talent i el compromís dels artesans de la paraula i la música. Els que demostren que la música i determinades cançons transcendeixen l'evasió i el simple entreteniment. Els que amb continguts socials, polítics, mediambientals, filosòfics o amorosos recullen i expressen els sentiments i els anhels de la col·lectivitat. I ho fan amb un esperit crític que quan cal sap revoltar-se contra les tiranies, les injustícies i les discriminacions i dona veu a la gent bona i igualment compromesa, aquella que respecta les diferències, que mai no renuncia a res i que s'ofereix per fer de la convivència un espai de pau, solidaritat, humanisme i amor.

Fotografia

Arxiu de Lluís Marrasé i Meler

Vídeo

Edició: Carlos Muñoz + Baliente