Quan em documentava com a comissària de l'exposició D'ONES: (R)evolució de les dones en la música (2017), una de les coses que més em va colpir va ser que la major part de les vides d'artistes de la primera meitat del segle XX ni tan sols quedava reflectida enlloc per a la posteritat. Era difícil trobar una trista referència de la data i el lloc de naixement.

Per sort, després les viquimaratons ho han posat tot al dia al món digital, però hem de tenir present que els estudis amb perspectiva de gènere no van ser habituals fins la dècada dels noranta del segle passat. I si es consulta a qualsevol biblioteca es poden comptar amb els dits d'una mà, o com a molt de dues mans, els noms de cantants que tenen un llibre per a elles soles, i són noms com Montserrat Caballé, Kate Bush i Amy Winehouse. Què hem de dir de les cantautores? Potser algun usuari està llegint Joan Baez o Violeta Parra a casa. I, és clar, també hi ha algun llibre coral sobreartistes femenines liderant grups dels anys seixanta. Punt. Després de mig segle no ha passat res més? Cal aclarir, doncs, que no és un problema exclusiu d'aquí.

Els antecedents d'aquest període es troben en les primeres onades feministes francòfiles i italianòfiles dels anys seixanta i setanta, que van viure la presència de cantautores en els principals col·lectius de la Nova Cançó (1959-1968), des d'Els Setze Jutges fins a l'anglofília d'El Grup de Folk, amb cantautors pioners com Pi de la Serra (1942), de renom universal com Lluís Llach (1948) i Joan Manuel Serrat (1943), i galàctics i còsmics com Jaume Sisa (1948) i Pau Riba (1948 - 2022), així com les cantautores Remei Margarit (1935), Guillermina Motta (1942), Maria del Carme Girau (1940), Maria Amèlia Pedrerol (1950) i l'única en actiu, Maria del Mar Bonet (1947), i les dones que posteriorment els van prendre el relleu, com Dolors Laffitte (1949 - 2008), mare de la multiinstrumentista Míriam Encinas, Marina Rossell (1954) o Maria Cinta (1952).

Tot i que entremig de les generacions es troben casos aïllats en el desert dels anys vuitanta, com Eva Dénia (1960), Lídia Pujol (1968), Sílvia Comes (1965) o Ester Formosa (1961), són poques al costat de Josep Tero (1951), Joan Isaac (1953), Gerard Jacquet (1955), Miquel Gil (1956), Miquel Pujadó (1959), Eduard Canimas (1965) o Marc Parrot (1967), entre altres.

Artistes nascuts als anys setanta i vuitanta com Marta Rius (1974), Roger Mas (1975), Bikimel (1976), Namina (1979), Meritxell Gené (1986), Ivette Nadal (1988) que destaca col·laborant amb Pascal Comelade (1955) i el poeta Enric Casasses (1951), Rusó Sala (1982) i Lu Rois (1990) musiquen poesia catalana a més de tenir composicions pròpies, com també fan cantants i músics més propers al folk català com Carles Belda (1972) i Joan Garriga (1972).

L'afició per la cançó francesa de Jacques Brel (1929 -1978) o Barbara (1930 -1997) segueix present en noms com Anna Roig (1981), que signa els discos com a Anna Roig i l'Ombre de ton Chien.

Amb el temps la indústria crea els seus certàmens, com el Terra i Cultura del Celler Vall Llach, que atorga el Premi Miquel Martí i Pol i visibilitza i posa en òrbita talents com els de Sílvia Pérez Cruz (1983), Gemma Humet (1988) i Judit Neddermann (1991), cantants mediterrànies que han anat buscant la seva veu pròpia.

En la Cançó hi ha hagut melòmans nostrats, com Toti Soler (1949) i tota l'Ona Laietana, com també són veus pròpies les de Jaume Pla, Mazoni, o Carles Sanjosé, Sanjosex, ambdós el 1977, o els barcelonins Nico Roig (1976) i Pau Vallvé (1981). Però si el nucli dur de la Cançó es va caracteritzar per alguna cosa és pel compromís polític de les seves lletres, amb emblemes com Ovidi Montllor (1942 -1995).

Qui segueix més aquest mestratge és la cançó protesta de Cesk Freixas (1984), Montse Castellà (1976) i Les Kol·lontai -Castellà ha arribat a col·laborar amb Paco Ibáñez i Joan Baez-, Sílvia Tomàs (1990) i cantants més joves com Laia Llach (1995).

L'altra característica del moviment de la Nova Cançó va ser tenir com a referent tot el territori de parla catalana. En aquest sentit, podem trobar que als territoris de parla catalana o occitana, si bé han mort referents de la Catalunya Nord com la veterana Teresa Rebull (1919 -2015) i Jordi Barre (1920 -2011) o s'han retirat de l'escena cantants com Raimon (1940), en altres indrets neixen veus interessants com les de Borja Penalba (1975) i Mireia Vives (1981), Clara Andrés (1977), Marta Elka (1983), Alidé Sans (1993), Apol·lònia -Poli Bauçà- (1991), Marga Rotger (1987) i, fins i tot a l'Alguer, Claudia Crabuzza (1975) i Franca Masu (1962). És una representativitat territorial, de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar, que va més enllà del mapa del temps meteorològic i es divulga gràcies a encontres com el festival Barnasants. La Cançó sempre salva el temps històric de la gent d'un temps i d'un país. Tinguem-ne cura.

Ilustració

Miguel Sueiro/Baliente

Fotografia

Les Kol·lontai per Juan Miguel Morales