MONOGRÀFIC NOVA CANÇÓ
PAU RIBA
I SISA
Galàxia domèstica
PER MARC PARROT
Compositor i cantant
Hi ha hagut diferents etapes de la meva vida com a músic en les quals he pres consciència que la música m'inspirava més enllà de la motivació i el desig de voler aprendre-la i interpretar-la. M'ha cridat per diferents motius i en molts aspectes, pel que em transmetia d'una manera inconscient (això em va començar a passar durant l'adolescència) i, d'una manera més argumentada, a mesura que he anat creixent.
Dins d'aquesta segona categoria més conscient, hi poso el que em va passar amb les cançons de Jaume Sisa i Pau Riba. En un moment en el qual em qüestionava la meva identitat com a compositor i escriptor de cançons i buscava referents més propers, vaig trobar en ells dos un centelleig que va captivar la meva mirada. Hi vaig reconèixer un llenguatge i un accent que em resultaven molt propers i alhora totalment nous. Com si es tractés d'un llegat familiar, van entrar a formar part del meu patrimoni sensible, i van fonamentar i reforçar la meva identitat creativa.
La manera personal i única de sentir i fer cançons de Sisa i Riba els permetia transitar pels estils més diversos: cançó, folk, rock progressiu, balada italiana o bolero sense perdre mai la personalitat, més aviat al contrari, afirmant-los en la seva individualitat.
També em va captivar la sonoritat amb la qual vestien les cançons: una barreja impossible d'instruments clàssics com el violí, la guitarra, la flauta o el piano amb altres de joguina i sons descontextualitzats de diverses procedències que sovint contrastaven amb una base de rock.
El resultat de tot plegat, especialment en el cas de Sisa, em va arribar com una evocació a l'esperit de la infantesa que en molts casos tenyia d'una certa nostàlgia i melancolia les històries que explicava a les cançons, o almenys així és com em vaig sentir.
Més enllà de la sonoritat i els estils, els astres que sostenien en equilibri els seus sistemes eren les lletres. Les de Riba, poètiques, amb aires costumistes, crítiques, desafiants i provocatives, mai no em deixen indiferent. En el cas de Sisa, el realisme màgic i una mica surrealista és el que em va obrir els peus per començar a transitar per aquesta galàxia domèstica. Ells dos em van inspirar una mirada tendra, juganera i fins i tot gamberra de la qual em vaig proveir a l'hora d'extreure cançons de les meves experiències.
Uns anys abans, però, jo ja havia presenciat sense ser-ne conscient un fet que molt temps després hauria de recordar i reconèixer com una inspiració no tan previsible. L'atzar va fer que la meva mare, periodista, em demanés d'acompanyar-la a una roda de premsa molt poc convencional. A l'antiga Bodega Bohemia, “donde nacen los artistes”, un cantautor s'acomiadava dels escenaris per donar vida a un personatge, és a dir, Jaume Sisa, cantautor, es transformava a partir d'aquell moment en Ricardo Solfa. En aquesta espècie de ritual ideat pel cantautor galàctic es va donar l'alternativa a un joveníssim cantant que va ser l'encarregat d'amenitzar la vetllada. Tot plegat em va semblar una mica estrany i per descomptat no tenia ni idea que anys més tard jo faria una cosa semblant quan vaig crear El Chaval de la Peca.
Sempre m'he considerat afortunat i deutor del llegat de Sisa i Riba i penso que l'escena catalana de les tres darreres dècades no hauria estat la mateixa sense la seva influència.
He tingut la sort de conèixer-los, reconèixer-los i estimar-los per sempre.
“EL COMPTADOR D’ESTRELLES”
Marc Parrot, compositor i cantant, interpreta amb guitarra i veu la seva versió de "El comptador d'estrelles" de Jaume Sisa, inclòs al seu elapé Galeta galáctica (1976)
