MONOGRÀFIC NOVA CANÇÓ
ELS ORÍGENS
De quan calien cançons d'ara
PER JOAQUIM VILARNAU
Periodista i escriptor
La Nova Cançó ha estat un fenomen “que qualificaré fins al martiri i la mort com l'esdeveniment cultural popular més important de l'Estat espanyol des del concili de Toledo”, escrivia Sixto Cámara (és a dir, Manuel Vázquez Montalbán) a la revista Triunfo el 1976. Si tenim en compte que el darrer dels concilis de Toledo va tenir lloc l'any 702, és a dir, abans de la conquesta musulmana de la Península, ens adonarem de la contundència de l'asseveració.
A finals dels anys cinquanta la situació política a l'Estat espanyol havia començat a evolucionar. L'autarquia que havia regit la primera postguerra havia evolucionat i el règim de Franco maldava per fer-se un lloc a l'escena internacional. Així, per exemple, havia entrat a formar part de les Nacions Unides i havia establert relacions diplomàtiques amb els Estats Units. Tot això també tenia repercussió en la política interior. Tot i que la dictadura seguia perseguint ferotgement i reprimint amb severitat els opositors, és cert que es començaven a albirar algunes escletxes per les quals podia entrar la llum. I els impulsors de la Nova Cançó van aprofitar aquestes escletxes.
No podem entendre la història de la Nova Cançó només com una successió de causes i efectes. El clima d'aquesta timidíssima apertura va propiciar iniciatives paral·leles que es van produir sense saber res les unes de les altres.
Quan el 1959 Raimon componia “Al vent” no tenia ni idea que Lluís Serrahima acabava de publicar, el gener d'aquell mateix any, l'article Ens calen cançons d'ara a la revista Germinabit. I aquest tampoc sabia que a Barcelona uns quants militants catalanistes començaven a pensar en muntar una companyia discogràfica. L'article de Serrahima és emblemàtic perquè anticipa el que passaria pocs anys després. L'autor s'emmiralla en què passa a l'Estat francès (“Fixem-nos a França, què passa: de qualsevol tema, de qualsevol fet, important o no (això és igual) sorgeix una cançó: i quines cançons!”) i demana als joves que escriguin cançons del moment, d'ara”.
Aquestes iniciatives van fructificar en començar la dècada dels seixanta. El 19 de desembre del 1961 va tenir lloc al Centre d'Influència Catòlica Femenina (CICF) una sessió anomenada La poesia de la Nova Cançó. Aquell dia van cantar Miquel Porter, Josep Maria Espinàs i Lluís Serrahima i es van posar gravacions de dues cançons de Remei Margarit, malalta. Aquest grup, sense Serrahima i amb el nom d'Els Setze Jutges (en referència al famós embarbussament de pronúncia difícil per als no catalanoparlants: “Setze jutges d'un jutjat mengen fetge d'un penjat”), aniria incorporant noves veus i va esdevenir la pedra angular sobre la qual va reposar la Nova Cançó els seus primers anys. Van arribar a ser setze: Miquel Porter, Josep Maria Espinàs i Remei Margarit, que en van ser els fundadors el 1961; Delfí Abella i Francesc Pi de la Serra, que s'hi van incorporar el 1962; Enric Barbat, Xavier Elies i Guillermina Motta, que s'hi van afegir el 1963; Maria del Carme Girau, que hi va arribar el 1964; Martí Llauradó, Joan Ramon Bonet, Maria Amèlia Pedrerol i Joan Manuel Serrat, que s'hi van sumar el 1965; Maria del Mar Bonet, que hi va entrar el 1966; i Rafael Subirachs i Lluís Llach, que van començar a formar-ne part el 1967.
La sortida natural de les cançons que feien aquests nous cantants eren els concerts (ells en deien “recitals”) i els discos. Per això, la trobada entre Els Setze Jutges i els promotors d'Edigsa estava cantada. L'Editora General, SA va ser la primera companyia que va apostar pel català de manera inequívoca i ho va fer des del començament, amb un disc que marcava els camins per on la companyia se sentia més còmoda: Espinàs canta Brassens, publicat la Diada de Sant Jordi del 1961. Poc després van sorgir Concèntric (una escissió d'Edigsa) i Als 4 Vents. A més, altres companyies també van publicar discos en català: Vergara, Ariola, Discophon, EMI, Belter, Columbia, RCA…
NOVA CANÇÓ: ELS ANYS 60
Per Omar Jurado
Els Setze Jutges va néixer als 60 com a comunitat de resistència cultural i pedra angular de la Nova Cançó a Catalunya. Els seus integrants van definir una nova era per a l'expressió musical en català. Alguns d'ells van desenvolupar importants carreres artístiques a partir d'aquest punt.
Podem afirmar que el 1968 el panorama de la música en català havia patit una transformació radical respecte al que hi havia una dècada abans. A banda d'Els Setze Jutges, s'havien consolidat cantants de qualitat com Raimon, que de fet va ser el primer gran exponent del moviment i va revolucionar la música i la cultura amb el seu primigeni “Al vent”, una de les composicions que marquen època. Però Raimon era molt més que una sola cançó i havia bastit una sòlida carrera amb uns paràmetres ben clars: un compromís ètic i artístic insubornable. Raimon, que a banda de fer cançons amb text propi també havia musicat poetes (especialment Espriu i March), va ser el primer a triomfar a París cantant en català, cosa que va donar un enorme impuls a tota la Nova Cançó.
També hi havia Guillem d'Efak, que alguns asseguren que va ser el primer artista que va poder viure de cantar en català; Núria Feliu, que tenia una veu d'una gran versatilitat i va ser pionera en la incorporació de músics de jazz; i tot el Grup de Folk, que era un col·lectiu molt heterogeni en el qual convivien diverses sensibilitats. El seu repertori tenia múltiples procedències: música tradicional catalana, música popular nord-americana, espirituals negres, música d'arrel d'arreu del món, composicions pròpies… El Grup de Folk va ser una aventura efímera, de poc més d'un any de durada, però va servir per posar les bases del que serien el folk i el pop-rock en català. En van formar part, entre altres, Jaume Arnella, Xesco Boix, Falsterbo 3 (Eduard Estivill, Joan Boix i Amadeu Bernadet), Pau Riba, Jordi Pujol, Albert i Jordi Batiste, Jaume Sisa, Oriol Tramvia, Consol i Ramon Casajoana i fins i tot Maria del Mar Bonet i Ovidi Montllor.
El 1968 va ser també l'últim any d'Els Setze Jutges. Un panorama ric i divers amb cantants que s'anaven professionalitzant, d'una banda, i la polèmica sobre la necessitat o no de mantenir el monolingüisme català, de l'altra, en van ser els detonants. Els que no havien pensat a fer carrera musical van deixar el col·lectiu i van tornar a centrar-se en les seves feines, que no havien abandonat.
Quico Pi de la Serra acompanyat per Joan Pau Cumellas
Francesc Pi de la Serra i Guillermina Motta són els membres més antics d'Els Setze Jutges que van seguir en actiu i van poder forjar una sòlida carrera artística. Motta es va retirar a principis dels 2000, després d'haver conreat amb èxit cançons pròpies, adaptacions de peces franceses, cuplets, nadales, musicacions de poetes… sempre amb una veu clara i sensual.
Per la seva banda, Quico Pi de la Serra és en l'actualitat el degà dels músics catalans en actiu. La seva carrera s'ha caracteritzat per l'autoexigència i per saber mantenir en tot moment la seva independència, sense passar comptes amb ningú que no sigui la seva consciència. Això l'ha convertit en un artista respectat i venerat, tant pels seus companys de professió com pels seus seguidors.
Fotografies
Pep Puvill [Els Setze Jutges]
O Tinta/archivo Joan Pau Cumellas [Quico Pi de la Serra]
Vídeo