MONOGRÀFIC NOVA CANÇÓ
CENSURA
El mecanisme repressiu entra en acció
DRA. MARIA SALICRÚ-MALTAS
Musicòloga i historiadora
La Nova Cançó fou víctima de la censura franquista des dels seus orígens, a finals dels cinquanta, fins força després de l'acabament de la dictadura, amb l'aprovació de la Constitució del 1978.
L'ens responsable de la censura a l'Estat espanyol fou el Ministerio de Información y Turismo (MIT). El seu engranatge era incombustible i s'expandia per tot el territori a través de les seves delegacions provincials. Desenes de censors i censores eren els encarregats de controlar tot allò publicable a partir de les directrius establertes pel Movimiento.
La censura musical s'efectuava quan els intèrprets o autors volien publicar un disc, divulgar una cançó per la ràdio o actuar en directe. El mecanisme repressiu s'exercia sobre qualsevol tipus de creació, independentment del gènere i la llengua. Tot plegat era un engranatge del poder perfecte per generar indecisió, neguit i por en l'artista i provocar així l'autocensura.
A mitjan dels anys seixanta, quan la Nova Cançó esdevingué popular a tot l'Estat, es convertí en la diana del Règim perquè es tractava en part d'un moviment de cançó protesta, amb cantants que tenien lletres reivindicatives i concentraven masses de seguidors als seus recitals, concerts que per al Règim eren manifestacions polítiques contra la dictadura.
Quan un músic volia publicar un disc, havia de presentar la documentació a la delegació del MIT més propera. Després l'expedient s'enviava a Madrid, a les dependències del ministeri, on els censors de la Dirección General de Cultura Popular “visaven” les lletres de les cançons i escrivien informes justificant la prohibició d'una paraula, una frase, un vers o tota la lletra. La documentació més impactant és aquella en què es pot observar una creu vermella que guixa tota una cançó. Aquesta decisió va provocar que desenes de cançons no es poguessin enregistrar i restessin inèdites i també que les seves versions originals només es publiquessin a França, principalment.
Un cop editat el disc, els censors de la Dirección General de Radiodifusión y Televisión, que treballaven al mateix edifici ministerial, decidien si les cançons de l'àlbum eren viables per ser radiades. Per a la seva tesi doctoral, el periodista musical Xavier Valiño va localitzar a l’Archivo General de la Administración totes les llistes de cançons no radiables entre el 1960 i el 1976. N'hi havia un total de 4.343, el 10 % de les quals era en català. Les dades les publicà a posteriori al llibre Veneno en dosis camufladas: la censura de los discos pop-rock durante el franquismo (Milenio, 2012). Per evitar la emisió d'una cançó prohibida, els responsables de la ràdio ratllaven la cançó que havia estat catalogada com a no radiable al vinil o bé hi enganxaven a sobre una cinta adhesiva. Joan Manuel Serrat va aconseguir l'autorització per radiar la cançó “Conillet de vellut” després de suprimir-ne l'expressió eròtica ménage à trois.
Quan un músic volia actuar, no podia fer-ho si no aconseguia dos permisos específics: l'autorització de les lletres de les cançons del concert per part de la Delegació Provincial del MIT i el permís del Govern Civil corresponent. Els mànagers havien de presentar a la Delegació les lletres per triplicat. La seva autorització o denegació (prohibició) s'efectuava partint de les directrius enviades des de Madrid o bé segons les raons subjectives del personal de la institució repressiva. Per això es donava la paradoxa que una cançó s'autoritzava en algun indret i es prohibia al poble del costat. En alguna ocasió, el mateix delegat decidia la sort de la peça. Per exemple, el maig del 1969 el delegat de Barcelona va prohibir la cançó “Què volen aquesta gent?”, de Maria del Mar Bonet i Lluís Serrahima.
Al cap d'uns dies, el mànager recollia la resolució (que sempre havia d'acatar) i, si era positiva, acudia al Govern Civil per aconseguir el segon permís. Durant el tràmit podia sorgir qualsevol nou entrebanc. Si el recital se celebrava, la policia (la Brigada Politicosocial) hi acudia de paisà a controlar que l'artista no interpretés cap cançó que no estigués autoritzada. Era fàcil detectar la policia per la seva actitud altiva, ja que els agents no s'amagaven de portar el dossier amb les lletres de les cançons que teòricament seguien, malgrat que la majoria d'ells desconeixia el català. Després emetien una nota informativa en què es detallaven, a manera de crònica, els fets ocorreguts durant el concert. Avui és una font històrica molt valuosa, però en aquell moment servia per incriminar els intèrprets, que sovint rebien multes a posteriori. L'única manera d'obviar aquest tipus de control era actuant a la universitat o bé en un recinte eclesiàstic.
La societat era plenament conscient de l'existència de la censura. El públic que comprava discos i acudia als concerts intuïa que el cantant podria haver estat reprimit i n'esdevenia còmplice. Junts esquivaren la censura amb la implicació dels mànagers, els organitzadors i la premsa clandestina i es jugaren la pell durant anys, com els intèrprets d'altres gèneres musicals, des de corals fins a grups infantils, i les discogràfiques que editaven en català.
Ningú no es va escapar de la terrible censura. Per esquivar-la, els intèrprets crearen títols i lletres amb jocs de paraules, metàfores o mots semblants. Per exemple, Quico Pi de la Serra va titular “Verda” i “Fills de Buda” dues de les seves cançons per camuflar dos insults. A la cançó “La faixa”, La Trinca va fer servir el terme “feixistes” perquè sonava igual que el mot “feixistes”. I Lluís Llach va escriure a “La gallineta” el vers “Visca la revulsió!” per amagar el terme “revolució”. De mica en mica, desenes de cançons esdevingueren populars i algunes d'elles es mitificaren en ser reiteradament prohibides, com fou el cas de “Diguem no” de Raimon o “L'estaca” de Llach, la cançó en català més versionada a escala internacional.
La censura musical sempre ha existit i encara es dona avui arreu del món, tal com ens recorda l'entitat Freemuse. Lamentablement, només fou una part de la repressió que patiren els artistes de la Nova Cançó. No podem oblidar les sancions que se'ls imposaren, com ara multes o la retirada del passaport, ni la humiliació que van haver de suportar perquè les seves actuacions no provoquessin problemes d'ordre públic al Règim: detencions, interrogatoris, registres, amenaces, insults, intimidacions i un llarg etcètera de repressió constant.
Per aprofundir en censura i Nova Cançó, podeu veure el documental La cançó censurada (Lluís Danés, 2016), amb guió de Jordi Portals i Joaquim Vilarnau. Aquest es va basar en la recerca de la meva tesi doctoral, La Nova Cançó: aportació musical, repressió i censura (1958-1978), defensada el juny del 2021 a la UAB i que publicaré properament. Hi dono a conèixer tots els responsables de la censura musical i les raons per les quals escapçaven la cultura.
És de justícia divulgar aquesta informació per dignificar els músics de la Nova Cançó que van ser torturats psicològicament durant tota la dictadura.