Bonet i Llach - Cultura Revista SGAE Monográfico 01 Català

MONOGRÀFIC NOVA CANÇÓ

BONET I LLACH

L’empremta eterna dels novíssims

PER JORDI BIANCIOTTO

Periodista i crític musical

Han passat més de cinc dècades des que Lluís Llach i Maria del Mar Bonet es van integrar a Els Setze Jutges, tancant així l'alineació i imprimint-hi la frescor dels seus accents “novíssims”, i la seva obra perviu envoltada d'una aura de puresa i integritat. Ni l'un ni l'altra s'han prestat mai, com diria Llach, a abaratir els seus somnis i amb ells corre el testimoni d'una era en què la cançó d'autor va ser un immens pal de paller de la nostra cultura que connectava amb el nervi ciutadà i amb les ànsies de transformació.

L'un i l'altra van expandir els horitzons d'Els Setze Jutges i de la Nova Cançó per sacsejar les audiències més joves. Encara no havien fet els vint anys quan, primer ella (a L'Ovella Negra) i després ell (a La Cova del Drac), van superar les corresponents audicions amb Josep Maria Espinàs i companyia i van esdevenir els integrants més tendres del col·lectiu: catorzena i setzè “jutges”, respectivament, en coincidència generacional amb un altre talent jovenívol, Rafael Subirachs (el quinzè). Naixia la Novíssima Cançó, fresca i llampant, i alhora amb arrels profundes, hereva de tota una memòria compartida que el franquisme havia procurat enterrar.

Llach semblava portar a les esquenes el pes històric de la Catalunya Vella. Nascut a Girona i crescut a Verges (Baix Empordà), ens parlava del republicà “avi Siset” en el precoç himne “L'estaca” (1968) i mirava de reüll el do de Serrat per construir versos i tonades perfectes. Bonet, de Palma, va incrustar als “jutges” l'indispensable imaginari balear des del seu primer disc, l'EP Cançons de Menorca (1967).

En el repertori d'ell s'entreveien els ressons de les veus sentides del gòspel (Mahalia Jackson), però era més aviat en els referents categòrics de la Chanson (Brassens, Brel i Piaf) on coincidia amb ella. Però Bonet era illenca. De petita la fascinaven les melodies àrabs que, des d'Algèria, eren interceptades pel transistor de casa i aquesta perspectiva es revelaria determinant al llarg dels anys, amb vista a la futura world music.

En la projecció de tots dos, hi va jugar un paper clau l'oficina constituïda per Joan Molas i Núria Batalla, ni més ni menys els creadors de la noció moderna de management a escala catalana.

MOLAS I BATALLA

La professió no seria el que és sense ells, que es van entestar en pentinar el país i en fer que sales d'actes, societats corals, casinos i centres catòlics es posessin a servir a la causa, tot associant els llançaments discogràfics amb gires ben travades. Al centre de tot, la llengua, el tresor irrenunciable, agent motivador, esperonador de cohesió apassionada entre artistes i públic.

La censura franquista va fer que fluïssin la imaginació i la picaresca i tant Llach com Bonet es van entrenar a l'hora de camuflar les seves cançons prohibides amb títols canviants. Al capdavall, vetos i prohibicions van jugar a favor de tots dos trobadors, convertits en símbols d'un aclaparador moviment popular.

El que crida l'atenció, des de la perspectiva actual, és com el monolingüisme català de tots dos no va ser un obstacle per obrir-se pas en les audiències de la resta de l'Estat i esdevenir-hi figures populars, associades a la brillantor artística i a uns idearis avançats.

Bonet deia que no cantava contra Franco, sinó que era Franco qui anava contra ella, i va donar sempre un aire de naturalitat radical a l'expressió en català. En l'obra de Llach s'observa una càrrega política més explícita: revoltes, planys i posicionaments crítics en peces com “La gallineta”, “I si canto trist…” (dedicada a Salvador Puig Antich) o “Campanades a morts” (avís de les turbulències de la Transició arran de la massacre d'obrers a Vitòria).

Aquí rau una diferència en la posició artística i cívica: Bonet, en tot cas, més enllà d'un romanç força descriptiu com és “Què volen aquesta gent?”, amb text de Lluís Serrahima, ha fet política d'una manera indirecta, atraient els focus cap a temàtiques populars i músiques d'arrel apartades del guió de la modernitat i adoptant el feminisme: “Volies una dona i trobares una persona”, cantava, tot citant Edith Södergran, a “Nosaltres les dones”.

Sí, hi ha distàncies en la manera de fer de l'un i de l'altra, com ara el contrast entre estètiques musicals passats els anys: el cultiu electrònic practicat per Llach a partir dels vuitanta (amb còmplices com Carles Cases), allunyat del tacte de la fusta i els sons orgànics més propis de l'imaginari bonetià. Però tots dos han continuat representant un ideal de cançó amb fondària i compromís, oberta al diàleg poètic (amb autors de capçalera: Martí i Pol, ell, o Rosselló-Pòrcel, ella) i amb una poderosa repercussió social.

Exponents d'una època en què les icones transversals eren més possibles que ara, temps líquids i vidriosos, i en un entorn, el de la Cançó, on no han faltat les rivalitats tenses i les enveges, ells representen la pervivència d'una amistat que sembla a prova de bomba, com han lluït, en el passat, cantant plegats a escenaris tan rotunds com el Camp Nou el 1985 o el Palau Sant Jordi el 1997. Continua sent així, malgrat la manera ben diferent en què han afrontat la maduresa. Llach, confessant que ja no necessita la música per viure i bolcant-se en la política com no havia fet mai. Bonet, significant-se quan ho ha cregut necessari, però centrant-se en la seva carrera tant als escenaris com als estudis de gravació.

La cantant mallorquina, incansable, es diria que aliena al pas del temps, voldria que Llach no ho hagués deixat, i que Raimon continués cantant, i que Serrat no hagués anunciat la seva darrera gira, i que la Cançó respirés el caliu d'un altre temps. Però, encara que som en una era diferent, el ressò de la Cançó roman, i també la conversa entre generacions: Llach el continuen cantant des de Sílvia Pérez Cruz fins a Judit Neddermann, mentre que els xicots de Manel van dur Bonet al futur amb el sampleig ultramodern de “Per la bona gent”. Al capdavall, la història continua.

BONET I LLACH, PER PENALBA

Borja Penalba és compositor, productor discogràfic, arranjador i músic. Va treballar amb Lluís Llach i, en l'actualitat, acompanya habitualment a Maria del Mar Bonet en concert. En aquest vídeo ens parla de la seva experiència personal i professional amb totes dues figures.