Serrat - Cultura Revista SGAE Monográfico 01 Català

MONOGRÀFIC NOVA CANÇÓ

SERRAT

El ‘noi del Poble-sec’ baixa de l’escenari

Mira el vídeo de la seva conversa amb en Roger Mas al final de la pàgina

PER OMAR JURADO

Periodista i redactor

Aquell jove del 1965 no sabia que la seva entrada a Els Setze Jutges, germen de la Nova Cançó, seria el començament d'una història tan llarga i tan definitiva, amb un públic tan ampli, transversal i intergeneracional de diferents racons del planeta Terra.

El compositor d' “Ella em deixa” (Edigsa, 1965) tampoc no sabia que seria tan influent per al desenvolupament de la música popular que apareixeria a partir de llavors a l'Estat espanyol i l'Amèrica llatina ni que deixaria una petjada tan important.

Aquell jovenet del Poble-sec, un barri humil i obrer de Barcelona, que acabava de graduar-se en Agronomia com a perit agrícola i havia estat becat per estudiar Biologia, no imaginava on el portaria el camí que acabava d'emprendre cantant en català, un idioma perseguit i maltractat en aquella Espanya franquista.

“Em dic Joan Manuel Serrat, escric cançons i canto”, així es va presentar el membre número tretze d'Els Setze Jutges en la seva primera aparició pública, el 2 de maig del 1965, al Centre Cultural L'Avenç d'Esplugues de Llobregat, acompanyat de la barcelonina Remei Margarit i el mallorquí Joan Ramon Bonet, tots dos també d'Els Setze Jutges.

El suport que li va brindar el periodista i locutor Salvador Escamilla des del seu programa Radioscope a Ràdio Barcelona va ser important. Però és indubtable que el jove cantautor va arrencar amb un nivell fora del comú.

Poc després, Joan Manuel Serrat, de pare català i mare aragonesa, naturalment bilingüe, començaria a cantar en els seus dos idiomes i veuria impulsada la seva carrera estratosfèricament.

La seva llibertat sempre ha estat una prioritat, per sobre de tot. Però realment mai no ha estat fàcil, sempre l'ha defensat i sempre se l'ha jugat quan ha estat necessari, encara que les seves eleccions posessin en risc tot el que havia aconseguit fins al moment.

La seva elecció de ser un artista bilingüe va crear un conflicte que es pot entendre en una època en la qual el fet de cantar en català significava tant, culturalment i políticament. Ell va demostrar que fent excel·lents cançons en els dos idiomes podia continuar defensant i difonent també l'idioma del seu pare, Josep.

Va demostrar també que es podia ser un artista “comercial”, amb repercussió en un ampli sector del públic, sense sacrificar la qualitat del seu treball, un equilibri gens fàcil. Tanmateix no va renunciar a enfrontar-se al règim franquista tenint l'audàcia de negar-se a participar al festival d'Eurovisió si no l'hi deixaven cantar en català. Va posar música als poemes d'Antonio Machado o Miguel Hernández i va denunciar els últims afusellaments franquistes en plena gira llatinoamericana, la qual cosa el portaria a estar “en busca y captura” i a un exili obligat, als anys setanta, que no sabia quant podia durar ni en què podria desembocar.

Més d'una vegada Joan Manuel Serrat ha vist com se'l prohibia a la televisió i la ràdio i com els energúmens més recalcitrants del feixisme espanyol s'entretenien cremant els seus discos en públic. Però això és Serrat: llibertat abans de res. “Amb les meves cançons jo no pretenc fer pensar”, declarava el jove cantautor el 1969 per a la revista Confidencias. “Busco sobretot omplir forats. El que em senti pensarà per si mateix després, però mai mentre canto”.

Podríem continuar enumerant exemples del seu compromís amb el col·lectiu tant a l'Amèrica llatina com a l'Estat espanyol des de la seva elecció individual, però no quedaria espai per parlar de res més.

En el terreny artístic, consolidada amb influències que passen per la cançó francesa, el tango o la copla, Serrat ha construït una veu única, pròpia, que ha acompanyat i inspirat diverses generacions.

Fi retratista del món que li toca viure, ha sabut mirar la vida des d'un realisme que no renunciava a l'esperança i ha construït veritables himnes vitals. Tant en català com en castellà, les cançons de Serrat són fonamentals per entendre'ns com a societat i també per conèixer-nos més profundament com a persones.

No és estrany que tantes veus i tan diverses de la nostra música popular hagin gravat en alguna ocasió una versió de Joan Manuel Serrat. Són molts els noms: Núria Feliu (que va ser la primera cantant que va gravar una cançó de Serrat, ni més ni menys el mateix any que el cantautor va començar la seva carrera artística), Santiago Auserón, Maria del Mar Bonet, Presuntos Implicados, Ana Belén, Rocío Jurado, Antonio Vega, Lole i Manuel, Antònia Font, Alejandro Sanz, Josep Carreras, Montserrat Caballé, Sau i molts més. I hi podríem sumar altres veus d'altres llocs, com ara Mina i Gino Paoli (Itàlia), David Broza (Israel), Santiago Feliú, Silvio Rodríguez, Pablo Milanés i Omara Portuondo (Cuba), Joan Baez (Estats Units), Soledad Bravo (espanyola d'origen, però radicada a Veneçuela), Patricio Manns (Xile), Mercedes Sosa (Argentina) i un altre llarg etcètera.

Cantant poetes (la llista és llarga) o mirant el món, la vida, per dins i per fora, Serrat s'ha convertit en la banda sonora de moltes i molts.

SERRAT, T’ESTIMEM

Deu companys i companyes de professió parlen sobre Serrat

Al portal EFE Salud, l'1 de febrer del 2016, Miriam Muñoz i Javier Tovar afirmaven en un treball extens que les cançons de Serrat són terapèutiques i fomenten l'optimisme i la il·lusió. El doctor en psicologia Francesc Sáinz Bermejo, en el seu llibre Sentir i pensar amb Serrat (Editorial Milenio, 2014), parla també de la influència positiva en la ment de les persones que escolten l'obra del cantautor.

Però Serrat mai no ha venut optimisme fàcil, al contrari: “Aprendre? Crec que l'home té memòria de peix. Que aprèn en els enterraments el que és la mort, als hospitals el que és el dolor, i en aquestes circumstàncies extremes és quan se sent afectat per això. Ara, d'aquí al fet que aprengui… No creus que la nostra societat seria molt millor si cada vegada que ens adonem d'alguna cosa que ens descobreix en fals milloréssim? Millorem mentre allò dura, un moment”, reflexionava a la revista colombiana Bocas.

Per això el seu comiat dels escenaris no passa de llarg, ens importa. No tornar a escoltar a Serrat en viu és el final d'una època, és no poder tornar a veure en directe una veritable llegenda viva que ha sabut acompanyar-nos no des del pedestal, sinó des de la sensació de ser un més de la nostra família, dels nostres éssers estimats, de nosaltres.

Aquests dies Serrat, des dels escenaris, en la gira que ha anomenat El vicio de cantar i que va començar el 27 d'abril de 2022 a Nova York, ens recorda que tots aquests concerts són una festa, una celebració de vida. Ens convida a rebutjar la nostàlgia i a continuar apostant pel futur, un futur que ens toca construir i ens ha de continuar apassionant.

“Cançó de bressol”, del seu primer àlbum, Ara que tinc vint anys (Edigsa, 1967), ha estat una de les peces en català triades pel cantautor per a aquesta última gira: “I jo que m'adormia entre els teus braços/ Amb la boca enganxada en el teu pit/ L'amor d'un home ja ens havia unit/ Abans d'aquell matí d'hivern en què vaig néixer/ El record d'aquell temps, el vent no l'arrossega/ Quan estalviaves pa per a donar-me mantega”, canta Serrat a Ángeles, la seva mare, deixant clar d'on ve i component un esbós emotiu i ferm del substrat que el construeix i conforma.

I, és clar, “Mediterráneo” és una altra de les peces que no poden obviar-se en cap cas. Editada el 1971 a l'àlbum Mediterráneo (Zafiro/Novola), el 2004 va ser triada com la millor cançó de la història de la música popular de l'Estat espanyol al programa de TVE Nuestra mejor canción. També en l’edició espanyola de Rolling Stone el 2010.

Deu haver estat complicat triar el repertori d'una gira d'aquestes característiques. Serrat ha preparat, amb el seu fantàstic grup de músics liderat per Ricard Miralles i Josep Mas ‘Kitflus’, una extensa llista de cançons que pot anar movent i triant per fer que cada concert sigui únic i irrepetible. Totes les cançons triades són imprescindibles, però moltes queden fora, cosa inevitable en el seu cas.

“A vegades l'esforç, com per pietat, es veu màgicament recompensat. I apareixen històries que se'ns enganxen a l'entretela de l'ànima pels segles dels segles. Com diria el gran pensador Mario Moreno ‘Cantinflas’: "Aquí hi ha el detall". El detall és aquí, en el fet que una cançó sigui com el cafè amb llet: una vegada juntes, la lletra i la música mai més no podran tornar a separar-se i llavors és quan la música parla i la lletra canta”, va dir Serrat en un dels concerts d' El vicio de cantar referint-se a la creació d'una cançó que aconsegueix perviure en el temps.

Serrat va començar la seva gira a l'abril de 2022 en el prestigiós Beacon Theater de Nova York. Des de llavors ha trepitjat escenaris de diferents països: Puerto Rico, República Dominicana, Mèxic, Colòmbia, Costa Rica, Equador o Argentina. El cantautor finalitza el seu comiat a Barcelona amb tres concerts. L’últim, el 23 de desembre, a quatre dies del seu 79º aniversari.

Mira aquí la seva gira

Serrat s'acomiada sense llàgrimes aparents, però amb les alforges plenes d'emoció i gratitud. Diu que continuarà component i gravant cançons noves. Esperem que així sigui. És impossible que marxi de les nostres vides. Hi va arribar ja fa molts anys per quedar-s'hi per sempre.

Escoltar-lo, veure'l cantar aquests dies en la seva última gira alguns dels seus temes més emblemàtics, és una de les experiències més emocionants i inoblidables que es poden atresorar. Serrat és, des de ja fa anys i en el millor sentit de la paraula, un veritable clàssic.

En una altra de les cançons que poden sentir-se a El vicio de cantar, “Los recuerdos», del seu disc Versos en la boca (BMG Music, 2002), el mateix artista canta: «Después inflexible, el olvido/ Irá carcomiendo la historia/ Y aquellos que nos han querido/ Restaurarán nuestra memoria/ A su gusto y a su medida/ Con recuerdos/ De sus vidas”. Sempre filant prim. Sempre lúcid.

SERRAT CONVERSA AMB ROGER MAS

Com a complement a aquesta pàgina, Cultura Revista SGAE va convidar a Joan Manuel Serrat a una trobada amb Roger Mas, el cantautor de Solsona. La xerrada entre tots dos es va produir el 28 de setembre de 2022 en la seu de SGAE a Barcelona. Aquí, Serrat i Mas parlen de cançons, de gires i de les seves coses, en general. Són dos companys d'ofici conversant en un clima íntim i distès. T'animem a gaudir-ho.