MONOGRÀFIC NOVA CANÇÓ
RAMON MUNTANER
El deute amb un cantant i gestor excepcional
PER XEVI PLANAS
Cronista de cançó
Hi va haver raimonians, serratians, llachians, trincaires… i hi va haver fans de molts altres artistes de la Nova Cançó sorgits a la dècada del 1960.
I la del 1970? La dècada del 1970 va ser la dècada dels ramonians. “Ramonians de Ramon Muntaner, eh!”, aclarien alguns d'ells. Com els que una vegada van dormir tota la nit al carrer a Barcelona, fent cua a les taquilles del Palau de la Música Catalana per por de quedar-se sense entrades per a un dels recitals més apoteòsics del seu artista preferit. Allò era pura cançó de carrer.
Ramon Muntaner va ser un cantautor excepcional. A Cornellà de Llobregat, on va néixer el 1950, va formar part del grup de teatre El Corn, que dirigia Joaquim Vilà i Folch, i va començar a cantar en públic als disset anys a la missa del dissabte, a duo amb Ignasi Doñate. Versionaven cançons del folk dels Estats Units.
Ben poca cosa sabia de la Nova Cançó quan el 1972 va guanyar a la Cova del Drac de Barcelona el II Concurs de Promoció de Noves Veus, gràcies al qual va poder debutar discogràficament amb un senzill sorprenent, gravat amb la implicació musical de Quico Pi de la Serra i Lluís Llach. El jurat i els mitjans de comunicació de seguida es van fer ressò de la seva extraordinària qualitat artística. “Soc un fan de Ramon Muntaner”, va arribar a confessar públicament el sempre exigent Josep Maria Espinàs.
Una interpretació plena de força i de matisos en una sàvia combinació del crit amb el recitat, una música d'una sensibilitat poc freqüent i una tria literària modèlica que es converteix en un cançoner valuosíssim. Aquestes eren les seves tres qualitats més remarcables com a cantautor.
No va ser fins al 1975 que Edigsa li va publicar el primer disc de llarga durada, Cançó de carrer. La sessió de fotos de Colita per a la portada i el cartell de promoció d'aquest disc van convertir Ramon Muntaner en una icona de la lluita antifranquista per a molts joves de la seva generació i de la de Vicenç Pagès Jordà, un dels seus reivindicadors. La imatge, en blanc i negre, és potent: amb els cabells llarguíssims i completament arrissats i amb un aire entre cantant de fado i cançonetista de la cançó realista d'Aristide Bruant. Aire de bohèmia per a pura cançó de carrer en un àlbum amb cançons antològiques: “Cançó de carrer” (Pere Quart), “El ball dels cent mil diumenges” (Henri Tachan / Joan Argenté), “La meva amiga com un vaixell blanc” (Joan Salvat-Papasseit), “Sol” (Josep Palau i Fabre), “Perquè un dia torni la cançó a Sinera” (Salvador Espriu)…
Ramon Pinyol (ara Ramon Balasch) i Joan Ollé (amb qui va compartir també espectacles teatrals) el van ajudar a afinar el seu exquisit gust literari a l'hora de seleccionar poemes per musicar i interpretar, arts en què va excel·lir com pocs cantants d'arreu del món. En l'aspecte musical, Jaume Martínez i Tito Pelàez figuren, amb Manel Camp, entre els seus col·laboradors més còmplices.
MUNTANER PER ISAAC
El cantautor Joan Isacc parla sobre el seu amic i company de professió Ramon Muntaner. Isaac recorda quan li va proposar al director de BarnaSants, Pere Camps, fer-li un homenatge musical al Ramon en vida, l’any 2018. Joan Isaac considerava que la feina de Muntaner com a gestor, al capdavant de la direcció de la seu de la SGAE a Catalunya, havia ocultat, en certa manera, la seva abundant i valuosa producció com a músic.
Després de Cançó de carrer van arribar seguides quatre joies més en forma de LP: Presagi (1976), el disc més impactant que s'ha dedicat a la poesia de Miquel Martí i Pol; Cròniques (1977), en què sobresurten les inspiradíssimes “L'aventura” (Arthur Rimbaud / Josep Palau i Fabre) i “Escric el nom” (Paul Éluard / Pere Quart); el fascinant viatge a la infantesa Veus de lluna i celobert (1978); i Balades i cançons (1979), amb una segona cara brillant sobre textos de Josep Maria de Sagarra.
Abans de deixar de cantar a finals de la dècada del 1980, va publicar encara tres discos més: El pas del temps (1982), la celebrada banda sonora de la pel·lícula La plaça del Diamant (1982) i Fugida (1988). Després va concentrar-se més en encàrrecs musicals per al teatre, el cinema i la televisió (àmbits en què ha deixat una ingent obra musical discogràficament inèdita), sense renunciar a experimentar en altres mitjans, com la ràdio, on va compartir un programa amb Ferran Mascarell.
Ramon Muntaner va ser també un gestor cultural excepcional. Primer, dirigint el Centre de Promoció Musical Ressons, programant concerts al Jove Teatre Regina i a L'Espai, i homenatges al Palau Sant Jordi. Després, dirigint el Mercat de Música Viva de Vic i la seu de la SGAE a Catalunya. Tots els socis de la SGAE l'admiraven i ningú no ha facilitat tant les coses a la música del país en els últims trenta anys com ell.
Qualsevol societat sana i agraïda té l'obligació de preservar i completar els llegats dels seus referents més estimables. No tan sols mantenir-ne viva la memòria, sinó també, i sobretot, continuar-ne les aportacions més útils per a la col·lectivitat és un signe de maduresa i justícia en la lluita per la dignitat de la cultura. Hi ha un poema de Bertolt Brecht que expressa molt bé aquesta necessitat de traspassar a les generacions següents aquell esperit que Raimon resumia amb aquestes paraules en la seva cançó “Si em mor”: “I que d'altres continuen/ el que nosaltres continuem”. El breu poema de Bertolt Brecht diu: “No necessito cap làpida, però/ Si vosaltres necessiteu posar-me'n una/ Voldria que hi digués:/ Va fer propostes. Nosaltres/ Les vam acceptar"./ Una inscripció així ens faria/ Honor a tots plegats”.
Si estimem de debò la cultura, hem de ser capaços de pagar el deute enorme que tenim amb Ramon Muntaner. El 10 de febrer del 2018 va rebre al Teatre Joventut de l'Hospitalet de Llobregat un homenatge del festival Barnasants. Al llibret del disc que recull la vetllada, Cançó de carrer. Cantem Ramon Muntaner, humil i discret com sempre va ser, recordava el moment en què els promotors de l'homenatge li van explicar la seva proposta i confessava que l'acte el va fer feliç: “Els vaig mostrar, per aquest ordre, la meva sorpresa, el meu agraïment i la meva emoció, i els vaig fer un petó a cadascun. Vaig posar dues condicions: que no em fessin cantar i que no em deixessin intervenir en res”.
A diferència de Bertolt Brecht, doncs, Ramon Muntaner no esperava que se li reconegués el seu llegat, per molt que sigui d'un interès públic evident. I és impossible, per tant, saber com li hauria agradat més que se l'evoqués un cop mort. Ens pertoca, doncs, als qui l'hem sobreviscut pensar bé què hem de propiciar per tal que el conjunt de les seves aportacions pugui ser conegut i admirat en el futur.
La faceta en què Ramon Muntaner va excel·lir amb més força i originalitat va ser la de cantautor especialitzat en la difusió de poetes, en molts casos gens coneguts abans que ell els divulgués.
L'anima dei poeti, llibre d'Editrici Zona que recull les intervencions d'un congrés sobre cançó i poesia organitzat pel Club Tenco, incorpora gairebé mig centenar de pàgines de lletra molt menuda amb la relació dels poetes de tot el món i de tots els temps als quals han posat música cantants d'arreu. “Els catalans sou, proporcionalment, la cultura que més ha musicat poetes. Sou un cas singular”, comenta l'editor del llibre, Sergio Sacchi. Si qui miri el llibre té les ganes i la paciència de descobrir les cançons sobre poemes que s'han editat en totes les llengües, podrà comprovar que hi ha hagut poquíssims artistes arreu del món que hagin cantat poetes amb un tremp comunicatiu com el de Ramon Muntaner, l'artista que tot escriptor, si l'hagués sentit, hauria volgut que interpretés textos seus.
Que el Parlament de Catalunya hagi concedit la Medalla d'Or a Pau Riba i Núria Feliu i no l'hagi concedida a Ramon Muntaner és incomprensible.
Crear la Fundació Ramon Muntaner de Poesia i Cançó, oberta a totes les manifestacions de la cultura en què va treballar Ramon Muntaner, i especialitzar-la en l'obra de Ramon Muntaner i la dels artistes que com ell són mestres en la difusió de la poesia a través de la cançó ens faria honor a tots plegats. Perquè recolliria les propostes que ens va aportar i aplanaria el camí a artistes que trobarien més vies per expressar-se que les que va trobar Ramon Muntaner abans de retirar-se. Algú s'imagina què ens hauria donat encara com a cantautor si no hagués deixat de cantar sent encara tan jove?
