MONOGRÀFIC NOVA CANÇÓ

RAIMON

On comença l’horta i acaba el secà

PER ALFONS OLMO, VERDCEL

Cantautor polièdric

Cinquanta quilòmetres separen dues ciutats interiors de les comarques centrals valencianes de l'anomenada Diània: Xàtiva al nord i al sud Alcoi. Una altra població que pertany al que va ser la taifa de Dénia és un poble costaner ubicat a la Marina Baixa, Altea, que es troba a l'est del bressol d'Ovidi Montllor.


L'any 1959 des de la Costera es va hissar la veu d'un jove xativí de tot just dèneu anys. Expressava amb determinació la sensació de sentir-se dins del vent, portava aires nous de llum i llibertat en èpoques amargues de dictadura. Els seus versos recollien l'experiència de viatjar “de paquet” en una motocicleta. Amb el seu cant encomanava un esperit i una força necessaris davant l'opressor feixista. Eren aliment per a tot un poble famolenc de vida. En menys de dos minuts et sacsejava de soca-rel “al vent del món”.


A partir d'aleshores, a poc a poc, es va convertir en la banda sonora per a diferents generacions. És el pioner en molts aspectes.

Per a la gent del seu temps de joventut, Raimon va significar la lluita i, més enllà, el compromís amb la llengua, la vida i l'amor. Encarnava de viva veu un sentiment de combat compartit. Plantava cara a la tirania amb coratge i canalitzava, a través d'una energia desbordant, l'oposició i la protesta. I tot amb astúcia i traça en un context de censura imperant.

Cantava en la nostra llengua, i ho feia amb lletres que parlaven de l'ara de la gent (d'un temps, d'un país). Recollia el testimoni d'aquells trobadors, occitans o andalusins amb turbant (com els anomena Josep Piera), i situava el gènere i la figura de la cançó d'autor al segle xx, amb un món discogràfic naixent.


En català meridional i per a tot l'Estat va propiciar, junt amb altres precursors, un canvi conceptual de la música. Trencava l'ús habitual del ball i la lírica lleugera predominats i proposava cançons per a ser escoltades. Donava un altre sentit musical, el de parar esment a la lletra, el de ballar l'ànima. Ho expressava tal com parlava, sense traduccions ni artificis, tot dignificant la llengua que havia après dels pares. Removia per dins la gent d'aquí i tothom que el percebia. Més enllà de la força del seu cant, indiscutible, transmetia una passió feta nota, mot i gest.


En una presentació d'un cèlebre concert fet a Madrid el 1976, explicava amb afany d'entesa: “No cal que traduïsca el títol de la cançó perquè tots parlem un llatí més o menys distint”. Eren unes circumstàncies diferents de les actuals. Allò dels pobles de l'Estat bategava al cor dels dissidents i no hi havia tant de prejudici per escoltar altres llengües pròpies.


Llavors s'imposava als intèrprets francesos i italians que traduïren al castellà tot allò que publicaven intramurs. Es perdia tota l'essència. Musicalment es respectava, però la cançó s'afectava innecessàriament per la discordança: eren llengües veïnes i es perdia la riquesa cultural de l'original amb cada fonema.

Fruit de l'intent d'esborrar el català i les altres llengües sota el domini franquista, la fidelitat a la llengua del cantautor del carrer Blanc va ser com aigua generosa en càntirs de glòria per als assedegats del desert.

L'històric concert a Madrid de l'any 1968 va acabar en una gran manifestació dissolta amb la violència brutal dels antiavalots

Viure des de la resistència, en clandestinitat, des dels inicis va ser una constant. Al Festival de la Cançó Mediterrània del 1963 va participar i guanyar, cantant en català, amb Salomé i la cançó “Se'n va anar”. Cantada amb la seua veu i projectada per la televisió d'aleshores, s'erigia com tot un fenomen amb missatge implícit i encoratjador que arribà al gran públic. Fou detingut arran d'aquest triomf. I des de llavors la Nova Cançó seria perseguida més que mai per la censura, les amenaces, les multes i les detencions.


L'any 1966 va cantar en solitari a l'Aliança del Poblenou de Barcelona. El mateix any el seu recital a Sarrià, lloc on la gent va anar a escoltar i cantar, es va convertir en el primer acte massiu antifranquista i multitudinari.


L'històric concert a Madrid de l'any 1968 va acabar en una gran manifestació dissolta amb la violència brutal dels antiavalots. Ho relata a “Divuit de maig a la Villa”: “Per unes quantes hores/ Ens vàrem sentir lliures/ I qui ha sentit la llibertat/ té més forces per viure”.


Amb el final de la dictadura, la transacció de poders va amagar i repartir els opressors en els diferents òrgans. Ja l'any 1997, en un altre acte a Madrid, el van escridassar novament en cantar “Gora Euskadi”. La ultradreta continua enquistada en un règim que va oblidar els crims, va amnistiar els responsables i encara no ha posat el focus sobre la veritat i la justícia.

Raimon canta a les classes subalternes, d'on ve. Ho fa tot anhelant construir un altre món. Canta a l'amor incansablement. Canta amb una lírica eterna, gairebé metafísica. S'interroga per l'existència. Rescata valors antics, reviscola vells escriptors com Ausiàs March. Propulsa grans poetes del seu temps, com Salvador Espriu. Obre de bat a bat els seus llibres per a la gent del carrer. Es relaciona, beu i comparteix amb altres artistes, creadors i escriptors: Fuster, Tàpies, Alfaro, Estellés, etc.

Les meues generacions no venim, de forma directa, d'aquell silenci, però coneixem bé quin és el substrat sobre el qual descansa aquesta societat. De ben xicotets, com expliquem a la novel·la gràfica que acompanya el disc íntegre de versions que vaig dedicar a Raimon (Petjades, 2010), entre cançons melòdiques en castellà i altres cintes de casset, ens colpia ben endins la veu poderosa d'aquell trobador modern que venia “d'on comença l'horta i acaba el secà”. Just era quan féiem els trajectes entre Alcoi i Altea, per baixar a la platja amb els pares amb el Citroën GS. Allò ens corprenia: en la llengua que parlàvem, explicava el nostre món. Des de llavors sentia emocions a cada cançó seua, m'esperonava, em feia plorar en copsar la impotència viscuda, vibrava per l'amor (“Treballaré el teu cos”) i la vitalitat que compartia.


Era el testimoni viu d'aquell passat immediat, explicava el nostre present, les mancances que encara arrosseguem, i sobretot era el nord i l'orientació cap on volíem anar. El seu “jo” esdevenia universal, a les fàbriques, a les universitats, als barris obrers. Por, fam, dolor, sang. Però també mar, vida, llum i vent. Versos d'amor, vitals, reflexius, crítics, de denúncia, de ruptura. Tresors passats que ens expliquen, orígens, identitat, poesia d'altres, companys de pensament i art. Somnis, utopies, transcendències, humilitat, bellesa.


Raimon ens ajuda a entendre'ns i estimar-nos com a persones i com a poble

Ell és mite. Impulsat pel sentit crític, la passió, els ideals. Arrelat al país, a la realitat, a la gent. La seua cançó és plural, amorosa, introspectiva, existencial. Ens ajuda a entendre'ns i estimar-nos com a persones i com a poble.


Ramon Pelegero ha esmerçat la seua biografia a les cançons. Feina i dedicació. Com a les cançons d'amor per a Annalisa Corti, parella vital i de treball, amb totes les etapes, cares i racons. Ell és d'esperit independent i potser per això l'iniciador.


Ser un bon filòleg no és sinònim de ser un gran poeta o traductor. Ser un bon músic de vegades no és decisiu. De la mateixa manera, escriure correctament unes lletres no és prou. L'artista ha d'aportar alguna cosa més. De les mancances, en fa virtuts.


Raimon ha estat un artista complet, un comunicador cabdal que va connectar amb la gent de forma superba. Des de Diània a València; des de Barcelona, passant per cada racó dels Països Catalans, al planeta sencer. Ha estat decisiu per a tots nosaltres, per al nostre país i per a les fornades de cantants que hem vingut en les dècades posteriors.


Ara es tracta de procurar que les generacions actuals coneguen d'on venim per saber quines peces no hem d'oblidar a l'hora de construir les identitats que vindran.

Fotografia

Colita


Enllaços

VerdCel