MONOGRÀFIC NOVA CANÇÓ
OVIDI MONTLLOR
Aquella samarreta de l’Ovidi
PER PAU ALABAJOS
Cantautor i secretari del Col.lectiu Ovidi Montllor (COM)
Associació de Cantants i Músics del País Valencià
L'Ovidi és més que un referent, més que un símbol: és un artista total, un obrer de la cultura, un músic absolutament compromès amb el seu ofici i el seu país. Un intèrpret de pedra picada que va compaginar la cançó, la rapsòdia, el teatre i el cinema, excel·lint i transgredint en cadascuna de les disciplines que va conrear durant la seua intensa vida professional, sempre emmarcada dins de l'àmbit de les arts escèniques.
Però si volem entendre per què el cantautor d'Alcoi, més de 25 anys després de “les seues vacances”, encara és reivindicat, respectat i recordat per les noves fornades de cantants i escriptors de cançons dels Països Catalans, hem de retrotraure'ns obligatòriament a la seua actitud davant del fet cultural, al seu innegociable compromís polític dalt i baix de l'escenari: l'Ovidi va començar a publicar discos quan el Generalísimoencara estava viu i va posar la seua música al servei de la resistència antifranquista, va actuar per a totes les associacions i entitats que treballaven subreptíciament per a erradicar el feixisme de les nostres places i carrers.
Com explica el periodista Quim Vilarnau en un dels seus llibres, l'Ovidi arribà a cantar en directe a canvi de "dues marraixes d'oli". Això significa que va haver de fer equilibris, d'una banda, reivindicant uns drets laborals i una retribució justa per als treballadores del sector cultural i, de l'altra, exercint la solidaritat activa, oferint els seus serveis escènics a qualsevol iniciativa que maldara per a recuperar la democràcia i per a restituir els drets civils de la ciutadania.
Quan el 20 de novembre del 1975 el dictador va morir de mort natural (no ho oblidem!) al seu llit, es va iniciar un procés anomenat Transició que va propiciar la recuperació del sufragi universal, la redacció d'una nova constitució i la convocatòria de les primeres eleccions democràtiques des de l'alçament militar del 1936.
Però, quan per fi tingueren la paella pel mànec, aquells polítics que omplien la fila zero als recitals d'Els Setze Jutges i aprofitaven la projecció mediàtica de la Cançó per a donar-se a conèixer van girar l'esquena estrepitosament als cantautors.
El cas d'Ovidi Montllor és el més flagrant i per això hem utilitzat el seu nom com a estendard del Col·lectiu de Músics i Cantants del País Valencià: perquè va ser el primer represaliat polític de la democràcia, pel seu caràcter insurgent i perquè la seua coherència i la seua dignitat, durant tota la seua trajectòria artística, van ser irreprotxables.
L'Ovidi, com tants altres, va ajudar a tombar el mur de la dictadura amb melodies i versos, va estar en primera línia de foc, implicant-s'hi com qui més per tal d'acabar amb el franquisme d'una vegada per totes. Després de les primeres eleccions autonòmiques, el Partit Socialista del País Valencià va aconseguir el poder i, incomprensiblement, castigà els cantautors a la banqueta.
Les polítiques culturals dels governants d'aquella època, salvant comptadíssimes excepcions, se centraren a promoure un tipus d'oci desideologitzat, asèptic, innocu.
Què va passar, senyores i senyors? Per què van bandejar aquells artistes que els havien ajudat a afonar el Règim i a obtindre la vara de comandament? Al lermismeno li interessava gens ni miqueta que algunes mosques colloneres de la talla d'Ovidi Montllor pul·lularen lliurement i fiscalitzaren la seua labor governamental.
No, no seria exacte utilitzar la paraula “censura”, perquè els cantautors podien seguir escrivint sense mordasses i no estaven proscrites. Simplement es va apostar per una cultura que anestesiara els espectadors , que els mantinguera dòcils com corderets. I ho van aconseguir, i tant que ho van aconseguir!
Només aquells artistes més consagrats van sobreviure a la desfeta: les joves promeses, d'un èxit incipient i una popularitat voluble, van haver de penjar les botes o fer malabarismes per a guanyar-se el pa. Aquest viratge institucional obligà molts d'ells a professionalitzar-se en altres àmbits laborals perquè les contractacions caigueren en picat.
Ovidi Montllor, que compaginava la seua faceta de músic amb la d'actor, va trobar una possible eixida en la indústria audiovisual, que tot just començava a caminar. Però anava molt errat: la primera pel·lícula que emeté en valencià el desaparegut Canal 9 (i una de les últimes) fou Casablanca. Estem parlant de l'any 1989. La veu de Sam, el cèlebre pianista del film, era la de l'actor alcoià.
En un llibre titulat La televisió (im)possible, escrit per antics treballadors i responsables de la cadena pública, s'explica que el director de Radiotelevisió Valenciana (RTVV) durant l'etapa socialista, Amadeu Fabregat, va vetar la participació d'Ovidi Montllor en posteriors doblatges perquè tenia un accent “massa català” i, en canvi, va permetre que alguns actors i actrius nascuts en aquesta terra, que s'havien adaptat expressament al dialecte occidental, continuaren treballant sense problemes. En aquesta època eren habituals les gales i els programes dedicats a El Titi, Rosita Amores, Francisco, María Jiménez i Concha Márquez Piquer. Per contra, Ovidi Montllor va patir l'ostracisme més absolut fins al final dels seus dies.
Però el brillant repertori de cançons de l'Ovidi, els seus discos memorables plens d'ironia i plasticitat, la seua tasca encomiable “d'exhumació de versos insignes” (com ho va expressar una vegada l'assagista Joan Fuster), el seu llegat literari i musical, al capdavall, han esdevingut un material sensible de valor incalculable per als qui ens dediquem a ajuntar paraules i cantar-les damunt dels escenaris. La veu tel·lúrica de l'Ovidi i les seues lletres esborronadores sempre seran una inspiració, un punt de partida i un esperó per a les generacions futures: un capítol imprescindible de la història de la Cançó.