L'evolució de la Nova Cançó als anys setanta resta marcada per la implicació política en l'oposició democràtica a la dictadura franquista dels seus cantants, que van haver d'afrontar prohibicions, censura i exilis.

Tanmateix, els grans noms sorgits als seixanta, amb Raimon al capdavant, assoliren la maduresa artística i alhora refermaren els trets més atractius del gènere: lletres variades d'autoria pròpia i qualitat literària, grans adaptacions musicals de l'obra de poetes que n'impulsaren el coneixement popular, bona entesa dels intèrprets amb músics de primer nivell, força iconogràfica de les portades dels discos i vitalitat del circuit de recitals i festivals malgrat les dificultats administratives.

D'altra banda, el distanciament entre artistes per l'alternativa entre cantar només en català o fer-ho també en castellà no va afectar la gran creativitat del conjunt del moviment en un temps de propostes diverses a l'escena musical d'arreu dels Països Catalans, amb grups com Al Tall, Coses, UC o Esquirols, el duet Ia & Batiste o els solistes que presentem en les línies següents.

Joan Baptista Humet (1950-2008) havia debutat en el món de la Nova Cançó a les darreries dels seixanta en alguns recitals a Terrassa encapçalats per Joan Manuel Serrat i altres membres d'Els Setze Jutges, a més d'alguna actuació a la Cova del Drac de Barcelona. Però la seva carrera discogràfica va arrencar el 1970, poc després d'incorporar-se a l'entorn de Lluís Llach, fent-ne les primeres parts. Tanmateix, Humet va definir des de l'inici un estil propi, més enllà de l'herència serratiana i llachiana, com a intèrpret singular i autor de “lletres on hi ha teca”, tal com li reconeixia Núria Feliu.

De l'obra en català comprèn tres senzills (1970-1971), dos elapés (Fulls, del 1973, i Fins que el silenci ve, del 1979) i la participació al disc Granja animal, del 1976, òpera rock inspirada en la novel·la La rebel·lió dels animals, de George Orwell. Es recorda especialment “Gemma”, la seva cançó més popular en català, dedicada a la seva germana, que havia patit poliomielitis i anava en cadira de rodes, un cant esperançat i vitalista a la força de voluntat.

Però el seu repertori té altres cançons esplèndides, com ara “Fulls”, arran de l'experiència d'Humet com a professor de català amb alumnes fills d'immigrants a una escola de Terrassa, o cançons d'amor com “Si te me'n vas”. A més de totes les peces de Fins que el silenci ve, una cantata humanista amb sensibilitat ecologista i pacifista. Resten inèdites les quatre cançons del disc promocional d'Humet en català, autoeditat a veu i guitarra. I la historiadora Maria Salicrú-Maltas n'ha documentat de censurades.

*

A les darreries del franquisme altres figures imponents van irrompre en l'òrbita més estricta de la Nova Cançó: Joan Isaac, Ramon Muntaner i Marina Rossell, que s'incorporaren i en van enriquir el discurs, la construcció musical i les formes estètiques. Joan Isaac, com a lletrista notable, de poètica pròpia; Muntaner, com a artesà capaç de musicar brillantment la paraula de grans poetes; i Marina Rossell, com a intèrpret versàtil que va rellegir el cançoner popular, a més de musicar poemes, cantar cançons alienes i compondre'n de pròpies.

Joan Isaac i Ramon Muntaner procedien del Baix Llobregat i havien participat a la segona convocatòria del concurs Promoció de Noves Veus, a la Cova del Drac, el 1972. Joan Isaac, encara com a membre del grup Nosaltres, hi obtingué el segon lloc, mentre que Muntaner en fou el guanyador. Marina Rossell, de Castellet i la Gornal, també participà a diverses edicions d'aquell popular concurs. Tots tres s'integraren a la Nova Cançó fent primeres parts de cantants consagrats, quan la gent esperava el que actuava després i, per tant, el nou s'havia de guanyar l'auditori, en aquells anys intensos entre la Revolució dels Clavells i la Transició espanyola.

Joan Vilaplana i Comín (Joan Isaac), d'Esplugues de Llobregat, debutà amb dos senzills (del 1973 i el 1975) que n'avançaren la potencialitat com a intèrpret i autor. El seu primer disc, És tard, del 1975, fou una obra primerenca amb un suport instrumental excels. Ell hi aportà la lletra i la música de nou de les deu peces del disc, que fluctuava entre les cançons èpiques en voga i altres de més líriques i intimistes, d'un registre literari encara incipient.

Hom l'equiparava amb l'estil llachià per afinitats compositives, d'entonació o presència escènica, però la personalitat de Joan Isaac s'emancipà ben aviat dels referents. Ho demostra el seu segon elapé, Viure, del 1977, novament recolzat sobre grans músics de l'època. Ell en signà el gruix de les cançons, amb l'assessorament literari de Joan Ollé, que també col·laborà amb Muntaner i Rossell. El disc, de tractament simfònic, inclou temes remarcables, com “Un dia partiré” o una superba adaptació de “Les poètes”, cançó de Jean Ferrat a partir d'un poema de Louis Aragon, però en destaca “A Margalida”, la peça més popular del cantant d'Esplugues de Llobregat, que la defensa amb l'excel·lència vocal que el caracteritza. “A Margalida” evoca el jove anarquista Salvador Puig Antich, executat pel règim franquista el 1974, com una cançó de lletra i melodia impactants adreçada a la companya d'en Salvador. És una peça emblemàtica que ha mantingut la denúncia d'aquell crim en la memòria col·lectiva: “Bandera negra al cor”.

Barcelona ciutat gris (sic), del 1980, és l'obra més reeixida de la carrera de Joan Isaac. Un treball magnífic que aplega grans cançons: “A l'estació de França”, “Maria”, sengles homenatges a Pi de la Serra (“A tu, Quico”) i a Brel (“Amic, Jacques”), etcétera.

Malgrat que Joan Isaac actuava sovint en solitari o amb altres companys, com Muntaner o Pere Tàpias, va patir la crisi de la Cançó als vuitanta i es retirà després d'Inesperat, del 1984. Sortosament, retornà a l'ofici el 1998 amb concerts i nombrosos discos i avui segueix essent una de les grans figures en actiu de la cançó catalana.

Ramon Muntaner (1950-2021) procedia d'El Corn, un grup de teatre de la seva localitat, Cornellà. En musicava les obres i hi tocava la guitarra. Al llarg de la seva carrera de cantant, va excel·lir en la tasca de preparar la música original de nombrosos poemes i interpretar-los magistralment.

Si el conjunt de la Nova Cançó va dur la poesia catalana al carrer, amb grans discos de cantants (i de grups tan remarcables com Coses) a partir de textos de poetes com Joan Salvat-Papasseit, Salvador Espriu, Maria-Mercè Marçal o Miquel Martí i Pol, Muntaner va destacar per aportar-hi les musicacions més celebrades.

Després d'un primer senzill (1974) sobre un poema de Pere Quart i un d'Espriu, entre el 1975 i el 1979 l'artista de Cornellà publicà cinc elapés descomunals: Cançó de carrer, tot un clàssic, amb textos dels dos poetes citats i també de Palau i Fabre o Salvat-Papasseit.; Presagi, la primera adaptació d'impacte de la poesia de Martí i Pol; Cròniques, un nou recull de poemes de Maria-Mercè Marçal o Paul Éluard; Veus de lluna i celobert, disc conceptual unitari sobre la infantesa i l'escola als anys cinquanta, amb textos de Joan Ollé; i Balades i cançons, a partir de textos de Josep Maria de Sagarra i altres autors.

“La plaça del diamant”, del 1982 i escrita per Ollé a partir de la novel·la de Rodoreda per a la banda sonora de la pel·lícula, és la seva cançó més popular. Això no obstant, en aquella dècada es retirà per esdevenir gestor cultural i deixà un llegat artístic memorable.

Marina Rossell debutà amb dues cançons al disc Llegendes de Catalunya, del 1975, en què també col·laborà Guillermina Motta, entre altres. El primer elapé de la cantant de Castellet i la Gornal fou Si volíeu escoltar, del 1977, que contenia cançons populars com “La presó de Lleida” o “El rossinyol” amb la lletra posada al dia d'aquell moment polític per mitjà d'adaptacions d'Ollé i altres. Així, “La presó de Lleida” esdevenia un clam per l'amnistia. Al disc destacava “Si volíeu escoltar”, poema d'Espriu. I els arranjaments del treball els aportava Llach. Fou una obra notable, mostra del poderós registre vocal de Rossell.

El seu segon àlbum, Penyora, del 1978, aplegava més temes populars actualitzats amb el suport d'Ollé (“Els miquelets d'Espanya”, “La filla del marxant”), però se'n recorda “La gavina”, la cançó més popular de Rossell, una antiga havanera amb lletra i música del compositor Frederic Sirés que ella, com ha destacat, ha tingut “la sort de fer arribar fins a llocs inaudits: a la selva de Colòmbia, per exemple”.

A Bruixes i maduixes, ja del 1980, Rossell, com a activista feminista, musicà poemes de dones de diverses generacions, com ara “Soc una dona”, de Maria Aurèlia Capmany, o la sentida “Morir a Ravensbrück”, de Montserrat Roig. Aquest disc també recollia “Petenera de la mar”, de Mari Xorda, interpretada amb el guitarrista i cantant Manzanita, tot avançant l'interès de Rossell pel flamenc i el mestissatge que la menaria a col·laborar posteriorment amb Mayte Martín.

*

A la dècada dels setanta van irrompre cantants excepcionals que s'afegiren a les figures anteriors de la Nova Cançó, tot refermant el llegat de cançons catalanes de ressò popular. Així, “Gemma”, “Cançó de carrer”, “A Margalida”, “La gavina” o “Tio Canya” van arrelar en la memòria col·lectiva juntament amb “Al vent”, “D'un temps, d'un país”, “Jo vinc d'un silenci”, “Com un puny”, “L'home del carrer”, “La cultura”, “Cançó de matinada”, “Paraules d'amor”, “El meu carrer”, “Pare”, “Què volen aquesta gent?”, “Mercè”, “L'estaca”, “El bandoler”, “Que tinguem sort”, “Laura”, “La fera ferotge”, “Homenatge a Teresa”, “Noia de porcelana”, “Es fa llarg esperar”, “L'home dibuixat” o “Qualsevol nit pot sortir el sol”, com a peces atemporals d'un llegat literari, ètic i musical obert a tothom.

Enllaços

Joan Isaac

Marina Rossell

Fotografies

Colita