MONOGRÀFIC NOVA CANÇÓ

EDITORIAL

La voz contra el postureo de Zoom y Webex

PER ANTONIO ONETTI

President de la SGAE

El nostre ric patrimoni musical ens ofereix cançons de molts tipus. N’hi ha que ens entretenen, d’altres ens impulsen, amb sort posen mots a les nostres emocions. Totes són valuoses. Tanmateix, les cançons més importants són les que arriben a definir el sentir d’un temps i d’un lloc.


Fa poc més de mig segle, durant la darrera fase de la dictadura a l’Estat espanyol, Catalunya va veure germinar un grup d’autors i autores amb consciència social. Destacaven per una marcada sensibilitat poètica i pel seu afany reivindicatiu. Els unien les seves inquietuds i el seu caràcter identitari, i s’expressaven en la seva llengua natural: el català.


En aquella dècada dels seixanta, en diversos llocs del món occidental van començar a manifestar-se noves veus, moltes d’elles referenciades a l’epígraf “cançó protesta”. La Nova Cançó, però, volava encara més enlaire que una queixa o una denúncia: era l’alliberament d’un sentiment. La societat catalana va adoptar aquella banda sonora, que es propagava com una brisa nova amb el poder de la llengua comuna, des d’Andorra i el Pirineu fins a Múrcia, estenent-se fins a les Illes.


Llach, Pi de la Serra o Maria del Mar Bonet, entre d’altres artistes, esdevingueren referents. Després van arribar Marina Rossell, Joan Isaac o el nostre estimat Ramon Muntaner, amb el temps director de la SGAE a Catalunya i de qui es parlarà merescudament en aquestes pàgines. Al llarg de les generacions, la Nova Cançó va anar mudant la pell, però no l’esperit.


Als seus autors i autores els devem gratitud i respecte. Aquest primer monogràfic de Cultura Revista SGAE vol recordar la importància de la Nova Cançó i compendiar-la per al futur. En aquest número, dissenyat i coordinat pel periodista Omar Jurado, s’ofereix una exposició ordenada d’aquest moviment sociocultural a càrrec de signatures molt autoritzades. També ens serveix per saludar el nostre estimat Joan Manuel Serrat en el seu comiat de les gires (et demanem, però, que no deixis mai de donar-nos cançons, si us plau).


Comparteixo aquesta columna amb l’Agnela Domínguez, l’impuls de la qual ha propiciat aquest treball. M’agradaria que aquest número monogràfic servís d’homenatge a la figura de Ramon Muntaner en el primer aniversari de la seva mort. I sobretot vull transmetre el nostre reconeixement més gran a la comunitat autoral catalana per la seva sensibilitat, la seva empenta y la seva aportació immensa a la diversitat del nostre tresor cultural.


A tots i a totes, gràcies.

DEDICAT A

RAMON MUNTANER

La voz contra el postureo de Zoom y Webex

PER AGNELA DOMÍNGUEZ

Cap de Comunicació i Activitats de la SGAE a Catalunya del 1999 al 2022

No parlaré de Ramon Muntaner com a músic perquè molts ja ho han fet amb més coneixement i, segur, més encert del que jo pugui tenir sobre un dels cantautors referents del país. Al llarg de la seva carrera musical i quan ens va deixar aquell maleït 9 de desembre de l'any 2021, els companys de professió, els crítics i el públic van recordar la petjada que va deixar amb les seves composicions. Sempre se'l recordarà com el músic dels poetes catalans.


Jo vull parlar de la persona i del professional amb qui vaig compartir 23 anys de treball a la Societat General d'Autors i Editors (SGAE) a Catalunya. És cert que a finals dels vuitanta va abandonar els escenaris i va fer un tomb radical a la seva vida, però mai no va deixar de banda l'esperit i el significat de l'ofici d'autor, que el va fer popular i estimat per la gent.


Ramon Muntaner va impulsar i gestionar un nou model de SGAE, la va capgirar i va posar l'autor al centre de la seva acció per tal de defensar els seus drets laborals, però també la dignitat i el reconeixement d'un ofici, el d'autor, poc valorat i en molts moments menyspreat per les institucions, el sector i, inexplicablement, el mateix públic consumidor i amant de la música que es fa al nostre país. Al llarg de la seva carrera artística va ser intèrpret i compositor. Malauradament part del públic desconeix l'obra importantíssima que va fer en els camps del teatre, el cinema i la televisió.


La seva tossuderia i la seva perseverança movien muntanyes. Contra un munt de dificultats i paranys, any rere any anava assolint els objectius que perseguia, calladament, sense massa escarafalls. Al final de la seva vida laboral, aquell músic, aquell autor compositor que no venia del món de la gestió acadèmica, va mostrar que la seva habilitat, creativitat i sensibilitat van ser fonamentals per consolidar la SGAE a Catalunya tal com és ara: professional, moderna i generadora de pactes, acords, projectes i il·lusions.


Ha estat una sort immensa haver pogut compartir amb ell aquest repte i fer possible el que semblava impossible.

Fotografies

Antonio Onetti per José Antonio Rojo

Agnela Domínguez per Juan Miguel Morales